dissabte, 30 d’abril de 2011

Altre tarda de pluja i una sopa diferent.

Com acostuma a passar darrerament, no hem pogut anar a la tarda a collir espàrrecs, la pluja de nou ha fet aparició i em restat a casa tota la tarda.  He aprofitat rellegir per enèsima vegada un petit llibret que em vaig comprar per S. Jordi, es titula “Tenzo Kyokún”(instruccions al cuiner) i va ser escrit al segle XIII per Eihei Dogèn, mestre entre els monjos budistes, no he acabat encara de copsar els seus ensenyaments, per lo demés complexes i alhora senzills, però de veritable via interior, m’agrada la responsabilitat crucial que atorga al cuiner del monestir, que amb el seu menjar ha d’omplir el Karma dels monjos.  Un menjar ben preparat ha de tenir els sis sabors i les tres virtuts, només  llavors serà veritable aliment.  Lo dels sis sabors us diré que son els quatre nostres (dolç, amarg, salat i àcid) als que afegeixen el picant i el insípid, cosa aquesta darrera una mica xocant, potser es refereixen al cinquè sabor que els tastadors japonesos tenen present: l’unami, sabor diuen associat a les proteïnes.  De les tres virtuts ja us en parlaré un altre moment.
Per sopar m’he preparat una sopa d’all diferent, en l’olleta habitual he ofegat uns bon grapat de daus de pernil ibèric, just en ser transparent el greix, he afegit quatre alls tendres ben trinxats i una mica ofegats he posat vi blanc, eixugat el vi un grapat de pa torrat, esmicolat, uns tombs i aigua i un brot de farigola florida que vaig collir diumenge passat a Prenafeta. Uns quinze minuts i he batut la sopa amb el batedor de varetes, al plat un ou batut i remenar mentre tirava la sopa, ha quedat com una crema, de gust suau i marcat.  He destapat una ampolla de negre de Costers del Segre i de segon havia descongelat unes cues de rap amb salsa i les he acompanyat amb la resta del chardonay d’aquests dies.  El carajillo com sempre al Cafè del poble.

Dia variable, sopar a fora, amb gent ferma.


El sol i els núvols han anat jugant al gat i a la rata tot el dia, de moment no ha plogut, però no està descartat res, o sia que a aguantar el xàfec si ve, que aquesta nit no agafo paraigua.  Els divendres acostumen a ser els millors dia de la setmana, en especial aquí al poble, més animació al Café, per on he passat abans de sopar, a fer la cervesa de rigor i sobretot la perspectiva de la festa de demà i diumenge, els ànims pugen i es nota una certa alegria general que amaga l’ensopiment dels dies laborables, cada cop més acusat, i és que entre naps i cols ens estan fent perdre l’alegria de viure. 
He sopat al Foment de Piera convidat per Esquerra Republicana, que reunia els components de la llista per les municipals, un sopar d’amics, molt ben servit pels nous responsables del local, “els quinze” així els hi diuen els pierencs. La Jordina i en Toni m’han parlat de les seves idees pel que fa al tipus de cuina que volen fer, els hi desitjo molta sort, perquè Piera se que es un lloc difícil pel que fa a l’hostaleria ben feta. Per que no sigui dit us cito els plats: amanida, immensa!, no me l’he pogut acabar, enciams varis, maduixes, formatge de cabra, nous, panses i una cosa que ens ha fet ballar el cap, grans de soja torrats i cruixents.  Embotits de segon amb les torrades i pa amb tomàquet, unes postres esplèndides, cafès i banyera de whisky amb gel, que m’ha fet xerrar més del compte.  Gràcies a en Jordi puc posar el bloc avui amb l’agradable companyia d’una copa de Porto, a casa seva, en fi un dia dels que en diem perfectes.

dijous, 28 d’abril de 2011

Pluja just quan no calia i m’he dedicat un bon sopar.

He arribat a casa, a la tarda, amb la intenció de sortir a donar un tomb i collir quatre espàrrecs, tot el dia havia fet sol i just en anar a sortir ha fet un canvi el temps, molt ràpid, una forta i fosca nuvolada ha cobert el cel i es clar m’he quedat, molt oportunament per que la cosa ha acabat en un bon ruixat.  Ja que havia de quedar-me a casa que millor que fer-me quelcom delicat per sopar.
De primer he preparat un arròs a la milanesa, que ja feia dies que em voltava pel cap doncs tenia uns bocins de pernil ibèric força grassos, que han anat perfectes, els he saltejat en oli i en ser transparent el greix he afegit ceba trinxada fina i un poc de vi blanc (xardonay) i ho deixat fer a foc suau fins que la ceba ha estat ben tova i transparent, llavors en posar-hi l’arròs a donar uns tombs, m’he adonat que no tenia safrà per posar la picada habitual d’all i safrà, que dona el color groc del plat, be he posat una punta de curry per allò del color (el sabor del plat, lleugerament canviat era força bo).  En apagar el foc com de costum una bona porció de mantega i un generós grapat de formatge ratllat (emmental, que fa uns fils força divertits).  De segon he descongelat amb antelació unes gambes pelades, al moment he posat oli en una paella a foc viu i he tirat una ceba tendra trinxada, en donar uns tombs i sempre a foc viu, les gambes i un raig de whisky, donar unes voltes rapides i en ser just cuites i sense deixar que fessin suc en excés (el foc viu es crucial per això) cap a taula.  I cap el Cafè, que avui hi sopen la colla de dones habituals i la bona conversa està assegurada.

dimecres, 27 d’abril de 2011

Avui el sol esclata, sopar a la europea i partit:Baaaaarrrççççaaaa!!!!!!!.

Dia de ple sol, la temperatura ha pujat i els camps nets per la pluja d’ahir ham esclatat de verdor, feien goig.  He anat al poble, els partits del Barça son aquí com mes entusiastes, mes viscuts, a la tarda en arribar, mentre feia la cervesa de benvinguda al pati (22ºC marcava el termòmetre) m’he llegit un parell de contes d’en “Gabo”, son força entretinguts.
He fet un berenar sopar, amb claror de dia com a mi m’agrada, una crema de carabassa, que vaig fer la setmana passada i vaig congelar en porcions, pels dies de mandra com avui, ja sabeu que la preparo ofegant ceba i la carabassa en oli, després les patates i aigua, en aquest cas la vaig aromatitzar amb julivert i curry (que n’havia de menjar el jovent) en triturar-la una mica de llet.  De segon m’he acabat un paté de senglar que hi havia a la nevera, acompanyat amb unes olives i tot ben regat amb un blanc de Xardonay, de la Vall del Cinca.  Ressopó al Cafè, sort que ha estat abans dels gols, sinó se’m hauria entrebancat, uns seitons fregits amb unes llesquetes de pa amb tomàquet, el vi de la casa, carajillo encara sense gols i cubata directa amb el primer, i be, perquè dir mes, si hi ha quelcom que es diu futbol, això es el que fa el Barçaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa! (com fa la meva amiga Anna en escriure). Algun dia parlaré d’aquestes modalitats d’escriptura que propicia Internet i que irremeiablement haurem d’acabar admetent.  

dimarts, 26 d’abril de 2011

Altre cop la pluja, sopar arregladet a casa.

M’ha enganxat la pluja en agafar el tren a Sant Sadurní, una bona tempesta que m’ha deixat ben moll de peus, que sempre porto paraigües, per sort.  Qui ho havia de dir, tot el dia mig núvol i mig sol per acabar amb llamps i trons i aigua a cubells.  Mullar per mullar, en arribar a casa m’he pres el meu bany ritual amb sals de l’Himàlaia, que m’ha deixat ben relaxat i tot rellegint els grans plats històrics que descriu i comenta en Nèstor Luján, mentre bevia una  copa de negre de Garnatxa de vinyes velles de l’amiga Pamela, m’ha passat l’estona fins a l’hora del sopar.
Amb el darrer tros del bacallà de divendres que havia reservat, he preparat uns fideus, el bacallà esmicolat, el suc, els pèsols, les carxofes i uns xampinyons laminats que he afegit, aigua i en bullir, els fideus necessaris.  Per posar al plat he preparat mitja cullereta d’allioli pur, picant a morter mig gra d’all i afegint poc a poc l’oli del Bedorc, tot remenat  fins obtenir la quantitat desitjada, que ha perfumat de forma agradable els fideus a la cassola.  De segon m’he fet una truita amb els espàrrecs de marge que hem vaig baixar del poble, a la paella amb oli he enrossit un all partit que he retirat en ser ben daurat i he posat els espàrrecs tallats petits, cosa d’un minut tan sols per abocar-hi l’ou batut amb sal i pebre i fer una truita a la francesa, que he acompanyat amb una llesca de pa torrat, tomàquet i oli, he continuat, fins ara, amb la Garnatxa, que m’encanta.    

dilluns, 25 d’abril de 2011

Fi de vacances, mona i sopar a BCN.

Darrer dia de les festes, encara al poble amb els ruixats intermitents que ens han perseguit aquests dies, aperitiu de restos força complert i un arròs fet simplement amb la resta del bacallà de divendres amb els pèsols, carxofes i el bacallà esmicolat, aigua i l’arròs.  De postres la mona de la Gemma, amb la seva base de garlanda i la figura de xocolata com de costum, amb la garnatxa dolça de la Terra Alta que havia sobrat, no es que tinguem costum de fer la mona el dilluns de Pasqua, ho fem sempre el diumenge com marca la tradició, però en ser d’excursió ahir ho hem fet, excepcionalment, avui.  A la tarda a Barcelona he llegit un parell de contes “peregrinos” d’en G. Garcia Marquez, llibre que em vaig comprar per S. Jordi.
Al vespre a casa, seguint amb la meva mania d’aprofitar coses, m’he preparat una sopa de macarrons amb els suc de rostir el xai de Pasqua, que havia deixat preparat per dinar ahir la família, amb la seva ceba i patates, que allargat amb aigua, cansalada, miso i pebre vermell m’ha servit per bullir els macarrons, deixant-los caldosos, a taula el formatge ratllat i el vi de Dao, que havia quedat a la nevera i que no havia perdut gaire.  Unes galetes de postres per acabar el vi i poca cosa més, que cal matinar demà i tornar a la normalitat de la feina (Ufff!).