dilluns, 31 d’octubre de 2011

Diumenge de festa, bolets, un bon dinar, més vins, sopar casolà.

En llevar-me he fet la primera foto, que us poso, tardor evident, aquí si. El matí se’ns ha passat entre portar coses al lloc de la festa i passejar una estona.  La festa era per l’aniversari de la Martina (filla de la Judith i l’Albert) més o menys en família,  a un local proper al poble, haviem cuinat ahir l’ànec amb bolets (que ha resultat gloriós) i tan sols hem preparat avui un poc d’amanida i unes mongetes de la Santa Pau (autèntiques de veritat, garantides) saltades amb botifarra de perol, que han estat devorades pels convidats (jo també he repetit i més d’un cop).  Pastisos varis de postres i dels vins, caves, licors i espirituosos varis, ja ni en parlo.  He tingut una breu estona per pujar un xic per la muntanya i tornar amb un grapat de camagrocs (hi han bolets!), el paisatge m’ha captivat i us poso mes fotos de lo normal.
Sopar, ja en petit comitè, un remenat d’ous amb els camagrocs, pa amb tomàquet i embotit del poble, amb la cosa aquella de anar parlant de que demà anirem a buscar bolets, de debò, i encara ens espera la castanyada i hem de fer panellets, demà a la tarda.  Mes val que me’n vagi a dormir i estigui descansat per tota la gresca.





diumenge, 30 d’octubre de 2011

Viatge a Oix, la Garrotxa, terra de senglars i bolets.


(He posat el blog amb un cert retard, això correspon al dissabte, crec que mes val tard que mai i no es fàcil el tema d’Internet aquí dalt, demà us posaré la festa d’avui i alguna cosa més).
Hem marxat al matí, sense preses, del Bedorc, cap al petit poble d’Oix, on viuen actualment la Judith i l’Albert, amb els seus fills.  Com hem arribat vora migdia, ha estat temps just de deixar les maletes a la casa de turisme rural on dormirem aquests dies i anar a dinar a Beget, a Cal Jeroni, un àpat com deu mana. Uns canelons de bolets amb salsa de ceps excel·lents i un estofat de poltre de la zona, que hi cantaven els àngels, amb un vi del Montsant molt ben posat, cafès i xupitos a la terrassa i quan marxàvem he vist els senglars que havien caçat un grup de caçadors  .  A la tarda mentre cuinàvem per la festa de demà (un ànec amb bolets), han vingut uns amics del poble i hem començat a provar vins amb una mica de formatge de Montagut (força bo) primer un Trepat de la Conca de Barberà, que tenia l’Albert, un vi interessant, com d’estil francés que a ell l’hi agrada molt, després ha estat un Montsant, garnatxa de vinyes velles que he portat jo i que m’encanta.
Per sopar, he passat pel cansalader del poble  i amb paté, llom embotxat, pernil de Baiona, botifarra negre, i formatge, acompanyats de pa amb tomàquet (amb pa d’espelta i oli del Bedorc) hem fet un sopar agraït. Per beure una ampolla que havia portat jo, per deferència a l’Albert que està estudiant per sommelier, un Bodeaux Superior del 2000, que hem gaudit amb la deguda lentitud, sense decantar, deixant-lo desenvolupar a la copa...ha estat realment gloriós.  I a dormir que demà tenim feina a fer el dinar per una bona colla, la sort és que avui dormim una hora més.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

Retorn al terròs, una pausa al viatge, com veureu.

De tornada al Bedorc, divendres, he recordat el poeta francès, que parlava de la felicitat de qui com Ulisses retorna d’un llarg i bell viatge i retroba les xemeneies fumejant del seu petit poble, la sensació de retrobar el teu lloc, més ple de saviesa, més ric d’experiència, es certament impagable.  Sopar al Cafè, salsitxes amb pa amb tomàquet, amb  la cervesa i el vi de la casa corresponents, carajillo i més, que estaven tots els amics habituals, darrera copa a casa amb en Xavi i en Cisco, carismàtics nocturns inevitables i estimats.  Us poso encara alguna foto de Lisboa, que en tinc moltes i vull que les veieu, els empedrats, a les aceres, ho sento però em tenen encara enlluernat.      
Demà, marxem al matí, de nou, cap al llogaret d’Oix, que per mi te molts bons records gastronòmics, el restaurant “Ca la Cristina”, que havia assessorat quan el duia la meva amiga Judith, que ara viu al poble, amb la seva parella , l’Albert, que està estudiant per somelier. En fi una estada que promet.

divendres, 28 d’octubre de 2011

CRÒNICA DE LISBOA (a terra do bacalhau). (2)



El dimecres, tips de passejar sota la pluja vam tenir la sort de recaure, així per casualitat a “A Lota” al barri de Rossio, sorpresa: el cuiner era català, de les Corts, per més dades, un dinar com cal, l’aperitiu incloïa panadons de gambeta i paté de sardines, el vi, un blanc de Dao, de les varietats Malvasia Fina i Rabo-de-ovelha, força agradable (a l’etiqueta posava: vinificat en “bica aberta” ningú no em va saber explicar que volia dir).  La Tresa va demanar bacallà a la brasa (amb l’idea de fer règim) i no contava amb la guarnició de col i patata que duia el plat, jo vaig demanar un arròs Tamboril, amb rap, gambetes i cloïsses, força bo (amb l’inevitable celiandre fresc).  A Lisboa no fas postres al restaurant, en sortir, entres a la pastisseria del costat (si no tens por d’engreixar, es clar).


A la tarda una cervesa a la “Cervejairia Trindade”, antic convent i fabrica de cervesa després, un lloc per veure, per cert segon lloc on es pot fumar, a la barra (a Lisboa, com aquí, està prohibit arreu, però pel que sembla hi ha excepcions)
El sopar a un bareto petit i casolà, de la Baixa, el Vitoria, aguantant el partit del Madrid, (lliga espanyola, ja ho veus), el sopar força bé, la Teresa, ja un xic penedida, va demanar una amanida i jo hem vaig tirar al pou: “caldo de cocido” (una mena de escudella força bé) i vaig repetir de bacallà “a Gomés de Sà”, aquest cop mes melós i amb les patates palla en lloc de daus.  Com les taules es tocaven, el grup de menjaires portuguesos del costat, que tiraven de safates de cocido, en veurem tan menjador em van convidar a provar les seves postres, un formatget del país, a talls fins amb una llesca de plàtan a l damunt: realment millorava el formatge.  Va servir per acabar-me l’ampolla de Terras do Sado (Setubal), un negre del 2008 fet amb les varietats Touringa Nacional, Aragonez, Syrah i merlot, força bé.


Dijous darrer dia, desprès de fer boca al mercat de Cais de Sodré, varem anar a passejar pels carrers d’Alfama, l’antic barri moro de Lisboa i perduts pels carrerons varem trobar un petit restaurant, com màgic (suposo que el fet de ser francesa la propietària hi tenia a veure) “A Morgadinha de Alfama”, musica de Fado, que al vespres era en directa, va acompanyar aquest darrer àpat, la Teresa va anar per les sardines tradicionals del barri i jo em vaig decantar pel Bacalhau Assado, que era realment excel·lent (per fi), melós i saborós com pocs.  El vi un “vino verde”, de la casa, petillant, servit en gerretes (no entenc com aconsegueixen que no s’esbravi), realment bo, i desprès del cafè un aiguardent de la casa (veritable “eau de vin” francès) que va ser perfecte per digerir.

I poca cosa més, he comprat formatgets, llaunes d’una antiga conservera i unes llengües de bacallà (que em van explicar com cuinar amb arròs) i del sopar, ni en parlem, perquè si existeix una cuina anodina i cara (a nivell internacional ) es la dels aeroports.     
Us poso algunes fotos més, detalls en realitat, com les famoses pedres que enrajolen tots els terres de la ciutat i que a cops provoquen ensopegades glorioses, però t’hi acostumes com a tot.