dimecres, 23 de maig de 2012

Dos dies de bons sopars, al poble.


Dos dies de vents forts i ahir no va faltar la petita ruixada, com volent fer patent que “pel maig cada dia un raig”. La tranquil·litat del lloc invita a preparar platets suculents i ahir em vaig fer un Cassó (peix de la família dels taurons, que m’encanta) en all i pebre: separada l’espina del tall la vaig posar a sofregir en oli juntament amb una bona quantitat d’all laminat. Just començat a enrossir vaig afegir les patates escairades, uns tombs i una bona quantitat de pebre vermell (dolç), un raig de brandi català, julivert trinxat, sal  i l’aigua corresponent, amb les patates ja cuites, uns minuts tan sols, el tall de peix i després de reposar una estona cap a taula.
Avui m’he complicat un poc més les coses, de primer un estofat de pèsols i farcellets d’enciam.  He començat posat en una cassola, amb aigua i sal bullint, unes fulles grans d’enciam Meravella, a les que he rebaixat amb el ganivet el gruix del tronxo. Un minut tan sols, per poder-les treballar i he embolicat els farcells lligant-los amb una tira de cebollí (us poso la foto dels ingredients per facilitar la comprensió). A la cassola amb oli un sofregit de ceba i porro (la part més verda) ajudat amb vi blanc, afegir els farcellets, els pèsols, un parell de fulles de menta fresca, un bocí de pell de taronja seca, una mica de sucre, julivert trinxat, patates tallades a daus molt petits, un raig de vi blanc i aigua a just cobrir.  Amb 20 minuts de cocció i els suc reduït ha estat llest.  De segon he fregit ben enfarinats uns talls fins de Cassó, que ahir vaig posar a marinar a la nevera (amb oli, sal, pebre vermell i un xic de vinagre), el Xarel·lo del país (que he emprat per cuinar) ben fresquet ha combinat be amb tot això. 


dilluns, 21 de maig de 2012

Han passat molts dies i no gaires coses.


En faré una crònica ràpida, dimecres va ser sopar a casa, al Bedorc, un xic improvisat, amb en Marc, la Iolanda, en Jordi i la Silvia, una pizza que va portat en Marc, mongeta tendre saltejada amb ceba i truita de fines herbes (all tendre, cebollí, julivert abundants, u un poc de alfàbrega, sàlvia i celiandre, sal i pebre) força vi blanc del país i el safareig habitual. El dijous vaig estar cuinant al Pipa Club (avançant feina) i el sopar va ser més líquid que sòlid.  Divendres vaig posar ordre al estomac: la clàssica sopa d’arròs amb farigola i all, abans de tancar el foc hi vaig fer escalfar un ou, va ser plat únic.  Dissabte amb la Teresa varem anar a sopar amb en Joan i la Rosa Maria, al asiàtic de la plaça Castella, panadons diversos, fideus i verdures saltejades, després la penúltima copa al Ginger.

El diumenge vaig fer un plat tradicional a casa, que feia temps que no feia: Jardí, en una olla amb aigua i sal es bull un cap de rap grosset, als 15 minuts s’hi afegeixen patates a trossos grans, uns vint minuts més i cal separar les patates el rap i el brou, es xafen les patates i amb una mica de brou es fa un puré suau, però encara consistent, s’hi barreja el tall que recuperarem del cap i es posa en una safata fent una mica de muntanyeta, ja fred es cobreix amb maionesa i es decora amb ou dur, pebrot escalivat variants en vinagre, tàperes, olives, fen dibuix geomètric. A la tarda vaig anar a la festa d’aniversari del Ginger, deu anys, montaditos de diferents ingredients, abundants i assortit de pastissos (que va portar la gent) algun d’alta gama, per descomptat barra lliure de vi, cava i cervesa. 
Avui encara a BCN, he fet sopa de peix amb el brou sobrant d’ahir, arròs i un sofregit de sípia, ceba, tomàquet, all, julivert, pebre vermell, tot ajudat amb brandi català. De segon un ou ferrat, abans de posar l’ou a la paella, hi he posat unes rodanxes de malaguenya (botifarra de sang i especies), amb el vinet habitual de Garnatxa i Samsó ha estat una bona delicadesa.     

dimecres, 16 de maig de 2012

Dos dies, dos sopars.

El dilluns tocava sopar de “solters” (en realitat la majoria no ho som) a casa en Jordi. Com sempre el pernil Ibèric amb pa amb tomàquet i l’amanida de l’hort, d’en David. Jo vaig portar una ofegat de col llombarda i poma (sofregit de bacó, ceba i porro, la col, tallada a fines tires, ofegada un poc, vi blanc amb generositat, aigua, suc de llimona, sucre, pebre negre abundant, farigola i un parell de cullerades de Marie Brizard. Als vint minuts la poma a daus, que tenia en aigua i llimona per que no s’oxidés. Vint minuts més i llest).  En Juan Manuel va portar una exquisida truita de faves tendres, que, em va explicar, es fa amb un bon sofregit de ceba i all, i les faves (molt tendres) amb tavella inclosa, tallades petites i ben ofegades, la truita un xic gruixuda. Jo em pensava que era plat de la seva terra (Andalusia) però es veu que l’havien après a fer en una masia de Sant Joan Despí, tot xerrant amb ell d’aquest tema ahir al Cafè, vaig recordar que la meva avia quan feia faves estofades, sempre posava les més tendres amb la tavella, partides a trossos. 
El dimarts vaig sopar a casa, la resta de la crema de remolatxa de dissabte, aquest cop freda de nevera, amb la seva nata agria i us daus de pa fregit (estava divina).  De segon uns ous remenats, a la paella amb oli i mantega vaig fer ofegar uns daus petits de bacó, vaig afegir els ous batuts amb sal, pebre, crema de llet i formatge emmental, a mig coure tot remenant a foc baix, julivert i cebollí trinxats ben fins, acompanyat amb un parell de torrades va ser una bona exquisidesa acompanyada amb un vi negre de país, i cap al Cafè una estona, a fer petar la xerrada.    

dilluns, 14 de maig de 2012

Diumenge, no tan sols fi de setmana.


I ès que el patiment pel queixal es va començar a acabar divendres cap al tard, amb una extracció i un empast (agraeixo de tot cor, al meu nebot dentista, la seva acollida). El dissabte encara un xic reprimit, per l’antibiòtic i la ferida recent, em vaig fer un sopar una mica com cal: crema de remolatxa (com un borsh centreeuropeu), un sofregit de ceba en oli, ajudat amb vi blanc, un poc de tomàquet sofregit (que havia sobrat de la pasta del migdia), la remolatxa a daus petits, un xic de patata, aromatitzat amb llorer, pell de taronja, un raig de Marie Brizard, pebre vermell, suc de llimona, aigua suficient i una horeta d’ebullició, passat pel pimer i acompanyat a taula amb una barreja de iogurt i crema de llet (a parts iguals) que seria un poc com la nata agria que sols acompanyar aquestes sopes.
De segon vaig menjar la resta de la pilota de dijous, que vaig pujar al poble amb el seu brou, la carn tallada a rodanxes, en una paella vaig saltejar xampinyó filetejat i un xic d’all, un poc de farina i una porció de brou, els talls hi van fer xup-xup uns deu minuts i la salsa lligadeta i saborosa.  Avui he sopat al Cafè, amb la colla, he compartit una pizza amb la Silvia, quatre formatges, que no estava mal, però en realitat el que ens agrada d’aquests sopars es més la xerrameca que no pas el menjar.  Per suposat, ja lliure de restriccions mèdiques: cervesa, vi negre, carajillo... en fi el retorn a la vida.     

dimecres, 9 de maig de 2012

No han estat vacances sinó mal de queixal.

  Doncs si, des de divendres, aguantant un queixal del seny rondinaire, això vol dir menjar-ho tot picat i passat pel pimer, a més antibiòtics, desinflamatoris i analgèsics, que equival a no poder beure vi ni cap tipus d’alcohol.  En fi el malson de qualsevol gormand, i es clar us podeu imaginar que no tenia gens de ganes d’explicar misèries. De tota manera, en anar minvant les molèsties, he pensat que tal vegada us aniria bé tenir algun exemple del que es pot menjar si mai us hi trobeu.  Una sopa per exemple feta amb el brou de pollastre que tenia, bullint-hi pa sec, al cap de deu minuts trencar el pa amb el batedor de varetes i tirar-hi ous batuts amb un xic de llet i formatge ratllat, tot remenant mentre es va quallant l’ou i alegrat amb cebollí trinxat.  També ja que cal cuidar l’estomac en casos així, el clàssic arròs bullit amb alls, oli, sal i farigola, deixant-lo ben cuit i tou, que no cal mastegar. 

Ja una mica restablert, una reconversió de la habitual hamburguesa del dimarts en una pilota, cal barrejar la carn picada amb un rovell d’ou, un raig de vi ranci, pebre, nou moscada, all i julivert trinxats, lligat tot amb pa sec ratllat, bullida en un cassó amb aigua, miso, vi ranci, ceba i api. 
  Una part d’aquest brou espessit amb una mica de farina i afinat amb julivert trinxat i vi ranci, fa de salseta d’acompanyament i la carn queda força tova.
Avui ja quasi amb normalitat, m’he fet un pastis de salmó, tres llesques de pa de motlle, ben untades per totes bandes amb maionesa, i a dins salmó fumat, rodanxes fines de tomàquet i tàperes en vinagre, cal deixar-lo unes hores a la nevera, per que el pa quedi ben tou amb d’humitat dels altres ingredients.  De la beguda ni en parlo, ja arribarà l’hora de la venjança, que divendres tinc hora al dentista.